Rarament els límits dels paisatges es corresponen amb els límits administratius d’un estat, d’una regió o d’un municipi. La Cerdanya n’és un exemple ben clar. És un paisatge que creua la frontera entre les diverses administracions que hi tenen competències, tot esdevenint, alhora, un component fonamental del seu patrimoni comú.
Cap a un paisatge de qualitat
- La conservació dels espais agrícoles, especialment a les planes i als altiplans fèrtils.
- La preservació i la posada en valor de les estructures del paisatge agrícola i natural de la plana, com ara les tanques i les fileres d’arbres de la closa cerdana, el mas cerdà, l’arquitectura de la pedra seca (murs, refugis i cabanes de pastor, etc.), els boscos de ribera al llarg del riu Segre, o la xarxa de canals i camins, fonamentals per al manteniment de la identitat del mosaic agrícola.
- La millora de la imatge de l’entorn de les viles, sobretot allà on s’han abandonat les pràctiques agrícoles.
- La valorització del patrimoni històric del conjunt de la Cerdanya, de la imatge dels pobles tradicionals i de la seva arquitectura, integrant les noves construccions, sobretot les vinculades a les estacions d’esquí.
- El manteniment de la identitat de les entrades a les poblacions i la seva recuperació en aquells on s’ha perdut.
- La millora de la imatge dels polígons d’activitat econòmica i de serveis, de les infraestructures viàries i d’altres elements de les perifèries dels nuclis de població.
- La millora de les vistes escèniques des de les carreteres de la Vall Cerdana, tot creant miradors i punts per al gaudi del paisatge.
- La recuperació de la identitat d’un territori històricament dividit i que, mitjançant el paisatge comú, pot renovar els lligams socioculturals que uneixen la població a més d’enfortir les seves oportunitats de desenvolupament local.
El paisatge de la Cerdanya
La plana i les valls adjacents, com la vall de Carol, estan dominades pels paisatges agraris, estructurats amb la closa cerdana: conreus allargassats, regulars, delimitats per marges o tanques de vegetació perpendiculars als canals i camins, alguns d’origen romà. Les terrasses han permès cultivar els vessants de les muntanyes. Moltes de les closes cerdanes estan associades als masos cerdans, construccions tradicionals agrícoles dels segles XVIII i XIX, considerats com el centre de l’explotació agropecuària i nucli de transformació de la plana.
La Cerdanya presenta petits pobles i masos repartits per la solana (com Talltendre, Ordèn, Éller, Cortàs, la Bastida, Angostrina, Dorres, Targasona…), allunyats del brogit del fons de la vall, amb una marcada arquitectura de muntanya i un ric patrimoni romànic, que contrasten amb nous creixements urbanístics, sobretot de segona residència, majoritàriament vinculats al turisme. Moltes viles han crescut entre els mosaics agrícoles (com ara Puigcerdà, Llívia, Prats i Sansor, Bellver de Cerdanya, Sallagosa, Er, La Guingueta d’Ix i Osseja, entre d’altres) i entre els forestals (com per exemple Alp, Font-romeu, Èguet o Bolquera). Algunes d’aquestes viles estan immerses en la banalització i l’homogeneïtat dels nous creixements urbanístics.
